30 març, 2016

Plic! (gota d’aigua)

Fèlix Riera, codirector de Hänsel* i Gretel*

Hi ha un quadre de Ramón Casas, el Bany, datat el 1895, (ara que celebrem els 150 anys de la seu naixement) en el qual veiem a una dona nua obrint una aixeta d’una banyera. Una uniforme llum càlida inunda tot el bany i, sota la forma d’una onomatopeia, l’espectador anticipa, somia i… Plic!… Sona una gota d’aigua que anticipa un plàcid bany. Una gota d’aigua imaginària que ens fa rememorar la sensació d’harmonia en entrar en contacte el cos amb l’aigua. Aquesta obra de Casas ens convida a reconèixer, en els seus plàcids colors de llum, el to lluminós del Mediterrani, que és el nucli intel·lectual de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, al costat de l’hispànic i europeu. La cultura mediterrània és, abans de res, horitzó, viatge, aventura i l’aigua és el seu element més característic. El creador mexicà, establert a Barcelona, Víctor Pimstein té una obra All the seas and skies (2011), en la qual ens proposa la fascinació del blau, de l’horitzó fragmentat i reverberant que idealitza l’aigua i el cel. Una obra que ens permet establir la secreta inclinació de la nostra ciutat/cultura com a habitants del blau, on l’aigua ens fa prendre consciència del que som.

La connexió de Barcelona amb l’univers simbòlic i material de l’aigua queda present amb el nostre desplegament cultural de ciutat. Fa uns anys, l’escriptora mallorquina Carme Riera en el seu discurs d’ingrés a la Real Academia Española de la Lengua amb la lletra N “sobre un lugar parecido a la felicidad” va fer un elogi vitalista, quasi romàntic, i erudit dels llaços de la descoberta del viatger amb el rerefons del Mediterrani. Quan la vaig sentir parlant de la història de mar, illa, viatgers que arriben a port… la conclusió és que la mar, l’aigua, és en sí mateixa una cultura i nosaltres som els viatgers sempre descobrint noves formes a l’aigua. Quan no som a ciutats d’aigua com Barcelona notem més el cel que la terra com intentant anar a la recerca del blau infinit del seu cel com la representa Víctor Pimstein en la seva obra.

Al mirar la nostra cultura assistim al valor diplomàtic que l’aigua té per l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Escriptors com Baltasar Porcel, Salvador Espriu, Josep Pla, J.V Foix o avui Manel Forcano, Carme Riera, o el fotògraf Josep Maria Peñalver amb la seva exposició “Reflexions arran d’aigua”, o l’artista Mayte Vieta amb fotografies de cossos nus en suspensió marina que han treballat amb l’aigua com element a redescobrir o com a relat crític contra El temps que ens toca viure. Ara bé, tots tenen en comú la necessitat d’utilitzar l’aigua com lloc, espai que essent líquid genera una estructura poètica i de pensament molt sòlida. És molt estrany que un natiu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona no tingui el mar, els rius, les fonts com a llocs de viure i memòria. Com l’obra de Antoni Tapies amb el seu monument “homenatge a Picasso” que es troba al Passeig de Picasso de Barcelona on trobem un cub de vidre que és vorejat per un estany i que pels laterals del vidre cau aigua que ens parla d’un temps perdut que només l’aigua pot rememorar, doncs els objectes sofà, mirall i armari els hem de contemplar amb la caiguda del l’aigua que difumina els objectes i els fa dansar en la nostra retina. PLIC! Gota d aigua d’aquesta manera, també, sona l’univers sonor de Casas, Tapies, Pimstein, Vieta.

Deixa un comentari