6 abril, 2016

L’aigua que no es veu

Xavier Pérez Esquerdo, comunicador

Conec a la Fàtima per casualitat. Sempre que fem canvi d’armari portem roba a Càrites de la Parròquia de Santa Tecla. Aquest any, havent perdut tant de pes, em sobra roba a l’armari. Fem bosses i cap allà. La Consol ens saluda amb el cap mentre parla amb ella, la Fàtima. La veiem marxar amb una bossa de menjar. Li veig la vergonya en la mirada. “Ella no voldria demanar per menjar. Preferiria una feina”, ens diu la Consol. Amb la intenció de donar un cop de mà, comencem a fer-li tot de preguntes sobre ella. Quina edat té, on ha treballat, si ho ha fet alguna vegada, quina és la seva situació familiar… No som ningú massa important, però potser si hi pensem… “És una bona noia que no ha tingut sort a la vida i ara no té ni per menjar. El seu fill es dutxa una vegada a la setmana i van a dormir més aviat per estalviar en la factura de la llum.”.

Me’n vaig a casa pensant en la Fàtima, en les Fàtimes que hi deu haver a Barcelona. A 100 metres de casa, trobem una pobresa que ens fa pensar en totes aquelles persones que darrera les parets estalvien cèntims com si fossin grans d’or. Que potser tenen per menjar i vestir però que mesuren el seu benestar amb els comptadors de llum, d’aigua i de gas. L’energia també és un bé bàsic però és clar, aquest no es pot donar. La societat del benestar que tant ens defineix queda en entredit quan al costat de casa hi ha persones que per més que els donem per menjar i vestir senten la pobresa en forma de fred o brutícia.

Catalunya és un país solidari, és clar. Ho veiem en la Marató de TV3 o en les jornades que organitza el Banc dels Aliments. Curiosament, ara, després de conèixer la Fàtima entenc l’eufemisme que s’amaga quan ens demanen que donem aliments cuinats o precuinats. Si algú necessita una bossa de menjar és molt probable que tingui dificultats per poder fer front a les factures de cuinar una simple sopa.

Segons dades de l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques, un 17,2 % és el percentatge de llars pobres a Catalunya. O el que és el mateix, quasi 2 de cada 100 famílies, a Catalunya, no pot accedir als 100 litres/persona d’aigua diària -despesa estàndard mínima d’aigua segons les Nacions Unides-, convertint-les en hidro-vulnerables. Però, quan una família es troba en aquesta situació? Doncs, quan destina més del 3 % de la seva capacitat adquisitiva a pagar la factura energètica. O sigui, que si la factura de l’aigua (prenc com a mesura la meva última mensual) és de 60€, aquella família ha de tenir uns ingressos superiors a 2.000€ mensuals. Quasi res.

Al Parlament es debat com afrontar la pobresa a Catalunya i sí, resulta que hi ha una partida de diners per fer front al tipus de pobresa que no permet escalfar-te o dutxar-te quan arribes a casa. 10 milions d’euros que malgrat la bona voluntat política, tinc dubtes de si seran capaços de fer arribar aquesta ajuda a la gent que realment ho necessita en el país de la trampa i la pilleria. Mentrestant, algunes empreses com Aigües de Barcelona han tirat pel dret i han començat a oferir ajudes per garantir els mínims a famílies en situació d’hidro-vulnerabilitat a través de la implementació del Fons de solidaritat d’Aigües de Barcelona. Perquè famílies com la de la Fàtima no perdin tota la dignitat que els queda o perquè aquells que ho necessitin puguin aconseguir remuntar i tirar endavant. Al cap i a la fi, tot és benvingut quan el que es necessita és una simple gota d’aigua en forma de segona oportunitat.

Deixa un comentari