28 abril, 2016

Caminant pel Passeig de les Aigües

Fèlix Riera, codirector de Hänsel* i Gretel*

Totes les grans ciutats tenen un espai on la seva trama urbana es dilueix en el paisatge natural i la construcció deixa lliure l’horitzó. El Hyde Park de Londres, el Central Park de Nova York o le jardin de Luxemburg de París. Aquests espais tallen la respiració a la urgència. A Barcelona disposem, com a mínim de tres espais “talla urgències”: el parc de la Ciutadella, la muntanya de Montjuïc, la Carretera de les Aigües (Collserola i en ella el Tibidabo). De tots ells, el Passeig de les Aigües té un especial interès, en la mesura en què és un espai verd que esplaia la ciutat de Barcelona i a més és un espai social. M’explico. En aquest passeig, recorregut d’una antiga conducció de distribució d’aigua, des d’on albirem una panoràmica lluminosa de Barcelona fins a penetrar en el mar, podem trobar cada cap de setmana una comunitat de corredors, de ciclistes, de passejants que es coneixen, que queden, que s’han vist setmana darrere setmana. Com aquest espai social n’hi ha un altre que té la mateixa dinàmica de ciutat oberta, sense preguntes, amb vocació de fer societat: és el Club Natació Barcelona. Però, mentre el Club Natació Barcelona és dels seus socis, el Passeig de les Aigües és dels ciutadans. En tots dos espais, un sent que el temps frenètic deixa pas a un temps de vida. Se’ns mostra com un lloc de civilitat i compromís amb la ciutat.

carretera aigües 16v2blog

La carretera o Passeig de les Aigües permet al visitant accidental tenir una atenció flotant. Si el dia és lluminós, tot sembla viu més enllà d’ell. S’aconsegueix la plenitud d’una divagació ocular, on la mirada es perd en ella mateixa. Ara també es pot adquirir la consciència que els nostres passos estan trepitjant l’antic recorregut d’una conducció d’aigua, el traçat horitzontal de la qual podem gaudir. Trepitgem una petjada del temps que ara condueix als ciclistes. Podríem sentir, en el ressò del temps, les bateries de defensa republicanes per defensar-se dels mortífers atacs aeris de l’aviació italiana. Ressons que ens fan desfer per quedar perplexos en constatar que aquestes vistes sobre la ciutat eren, en la Guerra Civil, punts de defensa que només miraven al cel. És en aquest instant suggerit per la història, quan els nostres ulls albiren la ciutat en blanc i negre.

També podem deixar-nos seduir per la muntanya del Tibidabo. I diem bé en dir seduir, doncs, Tibi dabo (et donaré) són les paraules que va pronunciar el Diable i va invocar davant Jesucrist per seduir-lo i fer-lo seu. Va rebutjar Jesús el pacte i, amb això, la condemna de la seva ànima. D’aquesta forma, la nostra atenció flotant pot quedar compensada perl’atenció pensant. Una doble mirada que ens permet caminar per un lloc de llocs que, abans de ser colonitzat per les nostres trepitjades, era zona d’aigua i defensa. Un lloc que ens mostra la vitalitat de l’àrea metropolitana de Barcelona com un espai on no només podem ser habitants sinó també observants. El Passeig de les Aigües ha de ser entès com un lloc de convivència i memòria.

Deixa un comentari