26 maig, 2016

Coneix el Delta del Llobregat, un espai natural recuperat

Francesc Mauri, meteoròleg

El Delta del Llobregat, per la majoria de gent de la conurbació barcelonina, és només conegut per l’aeroport, el port, el ferrocarril, centres comercials i vies de comunicació. Però, entre aquestes infraestructures hi ha una joia natural que resisteix l’embat del “progrés”.

La meva família materna és de Sant Just Desvern, quan tenia 4 o 5 anys, cap al 1970, recordo que el meu avi em pujava al 1430 i anàvem cap al final de la Riera de Rubí, on tributa al Llobregat, a l’alçada del Papiol i Castellbisbal. Allà, jo trobava normal, l’escuma que surava a l’aigua i ho cobria tot, però els meus ulls estaven per les màquines i les excavadores de la planta d’àrids que visitàvem. El meu avi tenia una bòbila i anava a fer tractes pels materials.

Que jo recordi, tota la dècada dels setanta va ser així. Escuma i brutícia que s’estenia per tot arreu. Era el “progrés”. Entremig del Delta, també anàvem a buscar hortalisses o cireres i després ens les menjàvem. Regades, és clar per les aigües del Delta….

Els anys 80 arriba un ambiciós pla de depuració de les aigües dels rius i la conscienciació col·lectiva fa que les coses comencin un canvi tímid. Des de la Generalitat i el pla de depuració d’aigües, des de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i la lupa posada al Llobregat i el Besòs i, des dels ajuntaments, fent possible que la gent sàpiga d’aquests espais i, pugui gaudir-los.

El resultat és que avui en dia el Delta del Llobregat suposa una d’aquelles victòries en la recuperació dels espais naturals. Aigües molt més netes, aqüífers en molt millor estat i extracció d’àrids completament limitada.

Després d’estabilitzar-se aquesta millora, la derivada ha estat el retorn de moltes espècies d’aus. Us recomano que passegeu, a peu o en bicicleta cap al Remolar, tot seguint la carretera de la Vidala. El cap de setmana no hi poden passar vehicles a motor i això ho fa ideal. Quan arribeu, per exemple, a l’aguait o mirador de la Maresma, estigueu atents als bernats pescaires, corbs marins, ànecs, fredelugues o martinets. No oblideu els prismàtics i així els veureu millor. Ara, en plena primavera i, també durant l’estiu, és la millor època per fer aquestes observacions.

Si hi aneu en bici i heu suat una mica, arribeu a la platja. Una platja linial de sorra, sense amuntegaments de gent i remulleu-vos en unes aigües que, sovint, estan ben netes.

IMG_1069

Però, deixeu-me tornar un moment a una història, en aquest cas vinculada a la meva feina, fa uns 6 o 7 anys, fent un reportatge per Espai Terra vaig anar a la Masia de Can Xagó. Allà, un pagès de primera divisió, en Joan Ribas, estava tot just collint les carxofes. Era un dia fred, molt fred, d’hivern. Vàrem entrar a la Masia i, a la llar de foc una mica de carn i unes carxofes s’estaven fent. Al costat una taula, poc horitzontal, desgastada, amb un hule al damunt no menys gastat. Una ampolla de gasosa, una de vi i unes llesques de pa de pagès varen desembocar en un esmorzar sense forquilla ni ganivet però, espatarrant. Això no va impedir que visitéssim el primer pis, on diverses inscripcions a les parets recordaven els nivells d’aigua assolits pels episodis d’inundacions dels segle XX i el segle XIX.

L’aigua és vida i en un Delta d’un riu mediterrani és sinònim de vida, de natura diversa, però també d’inundacions, de vegades devastadores. El que no pot ser és que torni la devastació dels seixantes i setantes en forma de “progrés” mal entès. Les aigües han de ser netes i han de tornar netes als rius i la natura ha de ser ben viva.

Deixa un comentari