16 juny, 2016

Aigua polisèmica (part I)
El principi

Fèlix Riera, codirector de Hänsel* i Gretel*

Tot s’ordena al voltant d’un principi, l’origen de l’univers, encara que molt poques vegades sapiguem amb exactitud quan va començar tot. I si no, preguntin a científics, filòsofs, teòlegs, artistes o a Falstaff, que ho sabia tot. Precisament és aquesta inexactitud sobre l’origen de les coses la que ens porta a dir que tot el que veiem i tot el que pensem té relació entre sí, com una cadena d’associacions sense les que l’univers quedaria, realment, en la foscor. Ja ho deia Víctor Hugo: ” Cap pensador gosaria dir que el perfum de l’arç blanc resulta inútil a les constel·lacions”. Així doncs, la crònica que llegiran té molt de principi imprecís i de final per escriure. Però també té molt de fer-nos notar com el pensament busca sempre encadenar amb altres pensaments, perquè aquests no s’esvaeixin en la solitud de la nostra ment.

És en aquest estat d’ànim intel·lectual on hem de situar la primera trobada que vam celebrar a la nova galeria Taché del carrer Mèxic de Barcelona per parlar sobre l’aigua o, millor dit, per repensar-la i tornar a descobrir-la. La trobada duia per títol “Aigua polisèmica” per destacar el caràcter universal del vocable aigua i els seus múltiples significats. Un vocable que, de tant utilitzar-lo, dir-ho i escoltar-lo, desapareix de les nostres preocupacions. La proposta de la trobada era tornar a invocar el terme aigua, com si fos un acte de màgia, perquè desplegués tot el seu cabal de significats i associacions per retornar l’aigua com a realitat i idea .

Tot va començar amb una conversa sobre la perversió del llenguatge, arran de la desaparició d’Umberto Eco, la diversitat d’accepcions de les coses i la multiplicitat de significats d’algunes paraules: entre elles, l’aigua. En l’afany de qüestionar-ho tot perquè haguem de tornar sobre els nostres passos, vam coincidir en que una de les mancances de l’home modern és la pèrdua d’interès per l’essencial i, per contra, focalitzar-se en coses supèrflues. L’aigua és tan important, dèiem, que fa tres generacions, al nostre país la gent anava a buscar-la per poder sobreviure, després es va aconseguir que entrés a les nostres cases i avui ens preocupem per tancar bé l’aixeta. Dit d’una altra manera, els que gaudim d’ella, perquè no tenim problemes d’accés, subministrament i sanejament, estem passant de la cultura de l’aigua a la cultura de l’aixeta. El que per a nosaltres forma part de la quotidianitat, per a molts és una excepcionalitat. Aquest salt en l’ús quotidià de l’aigua, també el trobem en la utilització del terme. Avui, l’aigua s’utilitza sense adonar-nos de la seva necessitat, de l’estreta relació amb els nostres hàbits i li assignem valors diversos.

Així va sorgir la idea de reunir diverses persones en diverses trobades amb caràcter multidisciplinari, del camp de la cultura, la universitat i la ciència, per explorar i proposar noves definicions de l’aigua, com a propostes per abordar l’univers semàntic d’un terme que ha definit la vida individual i col·lectiva, des de l’antiguitat fins als nostres dies. Una trobada oberta, especulativa i propositiva que permetés establir nous valors al terme aigua com a realitat física i pensada, que situï a l’Àrea Metropolitana de Barcelona com a capital del pensar i repensar l’aigua com a factor de desenvolupament social.

Va començar tot amb aquesta pertinent advertència que ens anava a portar a formular qüestions a debatre en una trobada: l’aigua com riu i els seus afluents. I així va ser com vam plantejar una trobada multidisciplinar en una de les més prestigioses galeries d’art contemporani de Barcelona. Es va convocar a Llucia Ramis, escriptora i periodista; Manuel Cruz, filòsof; Lluís Boada, economista i escriptor; Miriam Tey, editora; Antoni Puigvert, poeta i periodista; Llucià Homs, codirector de la publicació cultural Hänsel i Gretel; Carles Taché, cap de la Galeria Taché i jo mateix.

Blog aigua petita

Aquesta primera trobada es va realitzar a la sala central de la galeria Taché, un espai lluminós que convertia els deserts blancs exposats per l’artista mexicà Bosco Sodi en cràters lunars. Les seves obres ens permetien apropar-nos a la idea que hi ha cultures/aigua, com la Mediterrània, i cultures/desert, com les que Bosco capta en el seu Sàhara, nom que porta l’exposició. Ens vam reunir al voltant d’una taula, en la qual destacava una sorprenent ampolla d’aigua realitzada per Jaume Plensa. No hi ha dubte que el nostre amfitrió ens va oferir els primers miralls on mirar-nos per parlar sobre el significat de l’aigua.

Deixa un comentari