20 juny, 2016

Aigua polisèmica (Part II)
El desenvolupament

Fèlix Riera, codirector de Hänsel* i Gretel*

La taula de diàleg es trobava col·locada en el centre de la sala principal de la galeria Taché. La grandiositat de la sala, al costat de les matèries desèrtiques de Bosco i els alts sostres característics de la Barcelona industrial, ens oferia un escenari perfecte per a la divagació i especulació intel·lectual. Recordo que Sherlock Holmes necessitava fumar tres pipes i així crear les condicions mentals i espirituals per trobar la solució als misteris que assolaven a la societat de Londres. Nosaltres, a falta de pipes fumejants, teníem un espai que ens provocava una sensació semblant per estimular-nos a bussejar en el terme aigua.

 

La conversa es va iniciar amb una asseveració d’Antoni Puigvert, precisa, directa i complexa: “l’aigua és poder”. Puigvert va descriure la capacitat de l’aigua per convertir un territori desèrtic en un fèrtil com en el cas del Canal d’Urgell. La fruita de Lleida deu la seva notorietat al poder que té l’aigua de generar riquesa, però també interessos que limiten la seva capacitat de plasmació en el territori. Com assenyala Puigvert, els interessos creats al voltant de l’aigua expliquen la crisi de definició del projecte Canal Segarra-Garrigues que hauria de conformar una segona costa catalana, capaç de canviar el territori físic i mental de la zona per convertir-la en una nova Califòrnia. L’aigua és poder fins al grau de sotmetre a la societat a nivells d’apropiació i defensa dels seus recursos, donat el seu gran valor cultural, social, ecològic i polític. Puigvert pregunta: Què passa quan diem “el riu és nostre”? A la possible resposta es revela un afany per preservar la riquesa i raó de ser de la gent del Delta de l’Ebre. És una qüestió de poder i articulació del territori que no hauria de limitar la materialització d’un projecte de país basat en l’aigua com a element generador de noves oportunitats.

Les idees ens porten a la veu de Manuel Cruz “la veritat és que no pensem en l’aigua. Estic pensant en el mateix que deia Kant: no pensem en l’aire, però l’aire és el que permet que el colom voli”. Cruz atorga a l’aigua el valor d’element vital per sobre dels altres, l’aire o la terra. Som aigua i, per tant, som en si mateixos la història de l’aigua. S’estableix l’aigua com a memòria, lloc, experiència, existència… factors que no es donen en altres elements que ens envolten. La memòria de l’aigua seria aquella que habita en nosaltres des de la nostra infància. Llançar-se al mar, contemplar com baixa l’aigua al riu o mirar un estany són impressions que forgen records, vivències que tornen a nosaltres a llarg dels anys. Per a Manuel Cruz l’aigua permet, també, un pensament polític. La manera de gestionar l’aigua, el lloc que li assignem a les nostres preocupacions “són una metàfora de com es podria gestionar tot el que és públic”…

 

Deixa un comentari