7 juliol, 2016

Trajecte pel Museu de les Aigües

Fèlix Riera, codirector de Hänsel* i Gretel*

Un museu és una arca que protegeix les obres que conté contra el temps, l’oblit i la destrucció dels homes. Un museu mostra i, alhora, amaga el vertigen del saber. En ell ens vam mirar, ni que sigui amb passos ràpids i moltes fotografies per al record. És tal la seva capacitat d’interrogar que quan entrem en un d’ells tornem a pensar, conèixer i a ser crítics per contestar les seves preguntes. Hi ha museus de nostàlgia de marbre, com el de Rodin a París, on els jardins del seu estudi revelen la presència viva de Rodin i Camille. Hi ha museus que són pulmons d’història, com són el Prado o el MNAC. Sense ells deixem de respirar la nostra cultura. N’hi ha que són biografies en fase d’enfonsament, com el de Fortuny a Venècia, tan vaporós com els seus teixits de pols de papallona. També hi ha museus, com el Louvre de Paris, que adverteixen que no estem tan llunyans en el temps de l’Antic Egipte.

Però hi ha un altre tipus de museus que es construeixen per revelar del que estem fets: una part de somnis, una part d’aigua. És el Museu Agbar de les Aigües, que conforma en edificis modernistes la Central Cornellà, planta d’Aigües de Barcelona inaugurada el 1909 per proveir la ciutat. És un exemple de museu que posa en relació l’aigua amb un univers de significats. L’exposició permanent la trobem en un vigorós edifici modernista de Josep Amargós i Samaranch. Hi trobarem el patrimoni industrial nascut de la gestió de l’aigua. Artefactes, màquines prodigioses destinades a generar energia per fer moure les bombes del pou Fives Lille, peces dissenyades i construïdes per fer arribar l’aigua a les nostres cases.

Blog petita interior museu

En un moment on la nostra cultura ha passat de la cultura de l’aigua a la cultura de l’aixeta, la visita al museu ens adverteix que és l’aigua la que obre i tanca l’aixeta. Que l’estalvi no hem de mesurar-lo en cost sinó en responsabilitat dels ciutadans cap a un bé imprescindible per a la nostra vida. Després d’aquest esforç d’enginyeria, d’audàcia industrial, hem de veure la nostra voluntat per mantenir viva la nostra ciutat. La mateixa ubicació del museu, situat sobre un aqüífer del riu Llobregat, ens revela la presència visible i invisible de l’aigua a les nostres vides. Podríem arribar a dir que caminem sobre ella com Moisès. L’aigua com a molècula que, com ens relata la guia del museu, ens situa davant seu el caràcter universal, vital, cultural, social, científic. És en aquest punt on els nostres passos ens guien fora del museu i ens endinsen a una lectura de l’aigua on muta i transforma el seu cabal de significats. En aquest punt prenem consciència que l’aigua que bevem, l’aigua amb la qual ens rentem, juguem i compartim és alhora una realitat concreta i abstracta, real i irreal, de passat i futur.

Les seves exposicions temporals ens mostren el seu potencial d’interpretacions. Una d’elles, que serà possible contemplar-la a partir de desembre d’aquest any, ens mostrarà fins a quin punt l’aigua és una realitat concreta i pensada. L’exposició uneix autors com Nicanor Parra, Fèlix de Azúa, Suso de Toro o Quim Monzó, aportant la seva lectura sobre l’aigua i relacionant-la amb altres àmbits artístics. Una mirada que s’uneix a la que realitza diàriament el visitant que, amb el seu recorregut, traspassa els límits de la pròpia dimensió del museu. Endinsar-se al Museu de les Aigües és deixar-nos envair per el nostre primer busseig infantil, per l’efímera sensació de veure’ns reflectits en un estany, per conèixer i reconèixer l’esforç col·lectiu d’aquells que condueixen l’aigua fins als nostres llars.

Deixa un comentari