28 juliol, 2016

Rambles i torrents… l’origen “aquàtic” dels noms dels nostres carrers

Fèlix Riera, codirector de Hänsel* i Gretel*

La Rambla. La manera de passejar per les rambles és descendint cap al mar. El descens implica deixar-se portar, no resistir-se. Ascendir les rambles té molt d’home truita que realitza un esforç sobrehumà per arribar a l’inici. Tal vegada sigui aquesta la raó que el descens ens fascini i l’ascens ens esgoti; i també sigui la raó per la qual les rambles sempre fan baixada. És un torrent que ara porta a persones com abans, amb les pluges, portava aigua. L’escriptor Enric Vila, en un excel·lent llibre sobre Les Rambles, Breu història de la Rambla recull aquesta observació escrita de Terenci Moix i Ana María Moix: “la Rambla configura un parèntesi on l’imprevist i la mescla manen sobre la gent que des de fa molts anys ha aconseguit convertir la capacitat de conviure amb altres cultures en una característica gairebé ètnica, i això s’ha aconseguit gràcies a l’adopció de normes cíviques mai escrites ni explicitades, les quals es podrien resumir en un emblemàtic viure junts però no barrejats. Per barrejar-se cal sotmetre’s a deixar de ser -ni que sigui una mica- el que som per ser el que són els altres”.

Aquesta declaració de principis a favor de Les Rambles reclama una unitat sense perdre la individualitat. Un riu s’assenta en el mateix principi: un tot amb parts diferenciades, autònomes. Una convivència sense renunciar al que som. Vila considera La Rambla de Barcelona com el carrer de la llibertat. Un carrer que ens portarà fins al mar, la qual cosa implica apropar-nos a la il·lusió de l’horitzó. La Rambla de Barcelona recorreguda per milers de persones a l’any que, amb passos nerviosos, perplexos davant la vida que desborda el carrer, absents de la història gràcies a uns minuts de passeig, dipositen, al final del seu descens, un tros minúscul d’ells mateixos al carrer que els ha posseït en aquest recorregut. Les Rambles certifiquen la passió humana per perdre’s en la multitud. Perdre’s en la multitud és un dels signes de la modernitat que il·luminen la necessitat de ser, per un instant, anònims davant els ulls del món.

Rambla de Barcelona

Si recorrem La Rambla de Barcelona, aquest torrent de vida organitzada sobre l’ideal del passeig, advertirem com encara és possible perdre’s, ser un home flotant, un flâneur, un passejant, un roda mons, un ser errant, sense rumb, amb una única obsessió: deixar-se anar. El sorprenent és que aquesta capacitat de Les Rambles s’aconsegueixi amb tal quantitat de reclams al consum, d’olors i colors com els que desprèn la Boqueria o les parades de flors. Sorprèn que el turista, inquiet i excitat, es converteixi per un instant en un viatger capaç d’oblidar la seva destinació i propòsit. Si descendim des de la plaça Catalunya fins al monument de Colón, un podria recuperar les seves ànsies de viure comprant flors a la botiga de Carolina, amb les seves fantàstiques peònies, fumar un cigar havà comprat a la cava de Gimeno, triar unes maduixes o cireres a la Boqueria, menjar unes gambes i els seus xuxos al Pinotxo o una mica de xocolata a la pastisseria Escribà. En definitiva, Les Rambles, que han estat definides per la pluja, l’aigua i la inclinació de la terra, han estat, són i seran bullícia i silenci. La bullícia la donarà la multitud que s’amuntega com un ramat darrere d’una sortida i el silenci en cadascun de nosaltres, en deixar-nos portar pels nostres passos i pensaments.

Deixa un comentari