13 octubre, 2016

L’aigua de la set

Xavi Pérez Esquerdo, comunicador

N’hi ha que tenen el plaer de tenir un paladar extraordinari. Són capaços de sentir com ningú d’on provenen, quina és la seva terra i fins i tot, què evoca la matèria que degusten. Nosaltres, tristos mortals de cinc sentits bàsics, ens ho mirem amb incredulitat i ciència ficció. Algú, fins i tot, pot pensar que tot plegat és una presa de pèl. Però el gust i l’olfacte són dos sentits especialment útils en l’esdevenir de la humanitat. Sense ells, probablement ja hauríem mort.

Com que no anem posant-nos a la boca tot allò què trobem al bosc -bé hi ha qui surt a buscar bolets i es desperta en un box de la UCI després d’un rentat d’estómac- hem anat perdent aquest sentit. El tabac i la pol·lució ens han fet cecs i sords de paladar i narius. Potser per això davant d’una carta d’aigües fem la viu-viu i simplement demanem la més cara, amb un intent fallit per endavant de semblar més erudits en la matèria del què en realitat som. Però us he de ser sincer: envejo els que tenen la capacitat de trobar la diferència entre dues matèries tan  transparents, tan inodores i insípides per a una trista llengua com la meva.

Em produeix frustració quan davant d’una aigua només sóc capaç de detectar simplement si és aigua natural o aigua amb gas. Quina dissort la meva! M’encantaria poder gaudir del sabor de l’aigua de les muntanyes més altes del món, o sentir quina olor fa la que brolla de l’indret més profund de la terra o quina és la diferència al paladar entre una aigua d’alt contingut mineral o una aigua diürètica. També estaria bé saber amb quina aigua m’he de menjar el pa amb tomàquet i amb quina un plat de llenties. Perquè un paladar fantàstic també és capaç de copsar aquestes diferències que a mi em semblen del més enllà.

La devoció per l’aigua viu entre nosaltres, es veu. L’altre dia sentia per televisió que fins i tot el servei que proveeix d’aigua cada racó de la nostra ciutat rep l’assessorament d’uns nassos d’or capaços de fer-la més gustosa als pobres ignorants en la matèria com jo. La veritat és que davant la mala popularitat de l’aigua dels rius que ens envolten vaig pensar que encara i la seva feina, resultava impossible fer un glop sense espetegar un bah! o un ecs! M’equivocava. Ja fa un temps que a casa no carreguem envasos. Només fem córrer l’aigua de l’aixeta.

Ho confesso. Jo només sóc capaç de beure aigua quan tinc set, quan he fet esport o quan el cos m’ho demana. Sóc dels que es queda en blanc davant la carta d’aigües de qualsevol restaurant i us asseguro que, encara que un sommelier d’aigües intentés ensinistrar-me, no aconseguiria que trobés aquella diferència que només uns pocs són capaços de definir. Ho reconec. Sóc un simple mortal.

Deixa un comentari