30 novembre, 2016

La ruta turística de l’aigua

Xavi Pérez Esquerdo, comunicador

Barcelona és una ciutat on el bon temps acompanya la majoria de dies de l’any. Això ha impregnat en la ciutat la necessitat de crear espais on passejar i perdre’s. “Barcelona no fa vida de nit perquè és massa bonica de dia”, diuen els meus amics estrangers. Viure fora m’ha permès visitar la meva ciutat com a turista aprofitant les seves anades i vingudes per Europa.

Quedo amb ells a la plaça Catalunya, el Cafè Zurich és un bon lloc. Però des de la seva rehabilitació també ens trobem asseguts al llindar d’una de les fonts bessones que engalanen la plaça rodona plena de coloms.

Camí del mercat de la Boqueria enfilem les Rambles amb una primera parada de rigor: la font de Canaletes. Coneguda per nosaltres com a centre de les celebracions del Barça – al pas que anem, poca celebració ens espera aquest any –,  la font de Canaletes amaga la tradició que diu que tot aquell que provi la seva aigua està obligat a tornar a la ciutat. Els explico que el nom de Canaletes prové d’una font que existia en el segle XVI en aquella zona, on l’aigua baixava per unes canaletes des de Collserola fins arribar als abeuradors. Molts d’ells la reconeixen com el punt de trobada de les celebracions del Barça i la història que hi ha al darrera. Simple però certa, la redacció del diari La Rambla, just davant de la font, és la causant de la tradició, doncs la gent s’hi apropava per a saber el resultat del partit del Barça en una època on no hi havia ni ràdios ni televisions ni, és clar, Twitter.

Volem fins el parc de la Ciutadella i els deixo perplexes quan els descobreixo un secret que molts barcelonins no saben. El projecte hidràulic de la font monumental dedicada a alguns Déus grecs, fou obra d’un jove Antoni Gaudí. El Parc de la Ciutadella seria el punt neuràlgic de l’exposició Universal de 1888. Probablement la primera vegada que Barcelona va aconseguir notable ressò internacional.

De l’Exposició Universal del 88 a la del 29, arribem fins el passeig de Maria Cristina amb les fonts de Montjuïc al fons. Ara ja hi tornen a ser les 4 columnes que simbolitzen la bandera de Catalunya, tot i que van ser destruïdes pel General Primo de Rivera durant la seva dictadura.

foto-2

Després d’una esgotadora jornada de passeig turístic, unes vegades més cultural, d’altres més comercial, el punt final el fem sempre en el mateix emplaçament, les fonts de Montjuïc. Anem amb temps i amb uns entrepans a la bossa. Cerquem un bon lloc i veiem com la ciutat de dia s’enfosqueix. Llavors escoltem la música i ens deixem endur pels acords de colors que brollen de l’aigua. Un compàs hipnòtic que permet al turista i a l’autòcton dedicar-se un temps i interioritzar la bellesa d’aquesta ciutat inacabable i sorprenent.

Estic tan segur que els meus amics tornaran… Jo mai podria abandonar la meva estimada Barcelona.

Deixa un comentari