14 desembre, 2016

La torre del Besòs: com s’extreia l’aigua al segle XIX

Francesc Mauri, meteoròleg

Qui escriu aquestes línies fa les previsions meteorològiques, si bé la meva formació acadèmica és la de geògraf. Quan passejo per algunes centrals elèctriques del Pirineu o fins i tot d’altres indrets, em transporto a l’època de brogit industrial d’aquest país.

Fa pocs dies, em va arribar a les mans la no menys apassionant història de l’abastament de les aigües de Barcelona durant el segle XIX, un segle crític pel que fa l’aigua. Entre el 1812 i el 1824, la ciutat va viure la sequera més forta que es coneix, des de l’inici de la documentació amb dades instrumentals el 1786. Es dóna la circumstància que dels 5 anys més secs viscuts a Barcelona, 4 es troben entre 1813 i 1823.

Barcelona patia d’un abastament molt deficient i volia acostar-se a uns recursos per càpita i dia de 40 litres. Vist en comparativa, Marsella, amb l’aigua de Roine, n’obtenia 420, i París o Glasgow n’obtenien 200. La manera d’augmentar la xifra de recursos va ser la construcció, de la mà de l’empresari Francisco Javier Camps Puigmartí. Va iniciar l’alçament de la Torre de les Aigües del Besòs al poble de Sant Martí de Provençals, a uns 4 km de Barcelona i a 1 km de la línia litoral. Una iniciativa empresarial duta a terme a finals del segle XIX, amb el propòsit d’aprofitar el cabal subterrani del riu Besòs. S’inaugurà el 1882, però no va aprofitar-se fins més enllà del 1889, per culpa de l’extracció d’aigua amb un alt contingut en sals. Una construcció de més de 50 metres d’alçada i que envia les aigües a un primer dipòsit de 600 mil litres.

jgc-120820_9433-copia

El fracàs va implicar el 1889  la venda de la Torre a una empresa anglesa i, posteriorment, a la SGAB, Societat General d’Aigües de Barcelona. Des del 1895 i fins poc abans dels Jocs Olímpics, el 1990, l’extracció d’aigües va ser fonamental,  no per aigua de boca, sinó en l’activitat industrial del Poblenou. Can Girona, Macosa, el període de la Guerra Civil –amb alta activitat metal·lúrgica–, o l’ús de la torre a manera de defensa amb la construcció d’una bateria antiaèria, són estadis d’aquesta instal·lació en més de 100 anys en la història de l’aigua industrial de la zona. La reordenació de tot el Poblenou el 1992 i l’arribada de Diagonal Mar van produir el tancament definitiu de la instal·lació i el pas de l’edificació a la gestió de l’Ajuntament de Barcelona.

Ara la Torre del Besòs és visitable a un preu mòdic, de dia o de nit, amb una vista sorprenent de la ciutat. L’aigua, però, continua al subsòl de la zona. Les línies de metro 2 i 4 de Barcelona saben molt bé que és l’extracció de l’aigua freàtica de la zona i Parcs i Jardins de l’Ajuntament o els serveis de neteja aprofiten una part d’aquestes aigües, que són vàlides per molts usos. Un exemple de racionalitat en el consum de l’aigua a la ciutat.

jgc-120821_9537

La Torre de les Aigües del Besòs és l’anomenada torre dels Tres Somnis; el somni d’un empresari  que va veure en la instal·lació una forma de proporcionar aigua a Barcelona, però que posteriorment es va trencar quan  l’aigua es va declarar no apta pel consum humà. El ressorgir en el mar de la Barcelona industrial i, recentment, poder veure-la rehabilitada i oberta a la ciutadania fan que el somni de Camps Puigmartí s’hagi acabat d’acomplir.

Deixa un comentari