2 febrer, 2017

L’eterna qüestió de l’aigua

Fèlix Riera, codirector de Hänsel i Gretel

Ja sigui el baptisme, signe de l’inici i salvació d’una vida en el si de l’Església catòlica, o el diluvi universal, fi del món com el coneixem, l’aigua és protagonista.

Caront, el barquer que ens ajuda a creuar les ombres errants dels difunts a l’altra banda del riu, és representat, per Gustave Doré, en la il·lustració que realitzarà per a la Divina Comèdia de Dante, com una força que ha de dominar els corrents del riu Aqueront per no deixar-se arrossegar per elles. En el film Nostàlgia de Tarkovsky, l’aigua no només és un element físic sinó també espiritual. L’home reneix, guareix i descendeix en les transparències de la nostàlgia, on passat i present es confonen.

L’espiritualització de l’aigua es converteix en mur, fortalesa o presó, en l’odissea de Robinson Crusoe de Daniel Defoe. L’home/nàufrag construeix, tot sol, una civilització. Per a això, tan sols necessitarà la consolació d’un Déu, un objecte on poder esmolar altres objectes i la fe en un futur millor. A Ulisses, el mar el proveirà d’aventures on l’home queda a la mercè d’una naturalesa governada pels déus. La tripulació ha d’obeir a les estrelles mentre els homes són seduïts per les sirenes.

Stream in autumn with warm colors

L’aigua també com a protagonista a La Dolce Vita de Fellini, en la forma d’un rierol que condueix al mar, on Marcello Mastroiani, interpreta el fastiguejat periodista i veu, a l’altra banda del rierol, a una noia, que representa la joventut/el futur que ell sap que ja no podrà aconseguir. És la mar, feta amb plàstic, en la qual Federico Fellini fa navegar a Casanova en plena nit rumb a Anglaterra. És l’aigua anunciada per la imminent tempesta en l’obra de Giorgone, La Tempestat, exposada a l’Acadèmia de Venècia, envoltada d’aigua negra. És el riu que ascendim a la recerca de Kurtz, a El Cor a les Tenebres de Joseph Conrad. És la promesa del poder i la traïció que s’amaga en el petit riu Rubicó, frontera que no havia de ser creuada per tropes militars, ja que marcava els límits metafòrics que suposava creuar/la dictadura o el respecte al no creuar-lo/la República. César no va fer cas i Craso, pel bé de la República, va organitzar el seu assassinat al Senat.

Com podem veure, gairebé tocar, la vida es veu envoltada d’aigua, atrapada en el sentit simbòlic que ofereix a les nostres vides. Navegar, estar assedegat, bussejar, explorar, remuntar, baixar, batollar, vorejar, nedar, surar, profunditat, tempesta; totes aquestes paraules no adquiririen transcendència sense entrar en contacte amb l’aigua. Necessiten herois, nàufrags, profetes, comptadors d’històries i oracles per adquirir tot el seu significat.

L’aigua que bevem, l’aigua amb què ens rentem … L’aigua que tant necessitem, no és només un element necessari per viure sinó també per reflexionar en qui som.

Deixa un comentari