2 març, 2017

L’aigua i la memòria

Fèlix Riera, codirector de Hänsel i Gretel

Fa uns mesos, en un col·loqui sobre la semàntica de l’aigua, la majoria dels presents es van veure submergits en els seus propis records, per dotar d’intenció la seva particular lectura sobre l’aigua. No era possible caminar sobre l’aigua sense entrar en contacte amb el passat. No era possible reverdir l’aroma de l’estiu. Filòsofs, galeristes d’art, directius, artistes han de valer-se de la seva memòria per tornar a trepitjar el riu, solcar els mars i entrar en contacte amb les estrelles. El caràcter baptismal de la vida, siguem cristians o no ho siguem, és un constant en les nostres vides. Revivim els plors dels nostres fills en el moment del baptisme, en guarir una greu ferida, en banyar-nos al mar, en travessar el riu, en pescar a un llac, o en ser escampades les nostres cendres davant d’un horitzó protegit pel mar que el fa surar.

La memòria és més forta que el present. I quan aquest es torna trencadís, és lloc de metàfores sobre la seva naturalesa, perquè la memòria és aquosa, líquida. Té la qualitat de la transparència sobre el viscut. És una ceba amb infinites capes que ens fan plorar. La memòria sempre es desperta amb la llum onejant del foc o amb els onatges coratjosos del mar. En escoltar les onades xocar contra les roques, la memòria completa la imatge, donant llum al color de l’escuma, a les petxines marines, a les empremtes borroses a la sorra. Fins i tot desperta en nosaltres la nostàlgia que ens deixa en suspens, inquietant i temptadora com una sirena. Quan això passa, la nostra mirada és la d’un funambulista que està a punt de caure al buit. La pluja també va a la recerca de la nostra memòria. Res com el so de les gotes en esquitxar en el terra durant un prolongat espai de temps perquè el nostre ànim sigui vençut per algun record. El vel que produeix la pluja sobre la nostra visió és el mateix que produeix la memòria sobre nosaltres. Sembla que s’estovi la realitat com si fossin els rellotges de Salvador Dalí que, com formatge fos, s’escampen sobre la nostra existència.

Aigues Tortes Waterfall in the Aran Valley, Catalonia, Spain.

La memòria, en dosis altes, té la propietat de tornar-nos el temps perdut, alhora que extingeix fets concrets de forma definitiva, en forma d’oblit. En moltes ocasions, la memòria es fon amb l’oblit com si haguéssim begut al riu Leteu, que provoca un oblit complet.

Sense l’aigua, la memòria perdria un dels seus valors: ser estímul d’allò que vam ser i del que ara som. A l’aigua un se submergeix, comença una immersió, habita en les seves profunditats, busseja, explora i, sobretot, un es deixa portar pel seu caràcter canviant, capaç de ser fúria, o calma. Faci una prova: submergeixi’s en la seva banyera amb els ulls tancats durant uns breus segons; observarà que la seva memòria s’aviva o l’abandona. En tots dos casos, l’aigua serà la porta d’entrada perquè puguem percebre fins a quin punt som el que hem viscut; només prenem consciència d’això quan la memòria arriba al nostre auxili.

Deixa un comentari