6 abril, 2017

Quin estat de l’aigua prefereix?

Fèlix Riera, codirector de Hänsel* i Gretel*

S’ha dit que Espanya ha canalitzat les seves ires de la mà del foc; convents, quioscs, esglésies i palaus han estat sucumbits a les flames i la fúria popular. Així ho narra Camilo José Cela en els seus apunts de viatge sobre Barcelona i Madrid. M’atreveixo, doncs, a afirmar que l’aigua que jo prefereixo és l’aigua que sufoca incendis. Parrichi, que no és el meu pare sinó el meu sogre, prefereix l’aigua en forma de gel, compacta i cúbica, com un dau transparent. Quin sentit té prendre aigua, menjar cireres, assaborir una gasosa o una clara si no és amb molt gel? És tal la quantitat de gel que amenitza les seves begudes que sempre he cregut que és un menjador de gel incansable.

L’economista i escriptor Lluís Boada prefereix l’aigua de la seva bassa a Tarragona. Un lloc encantat, amb granotes al fons i envoltada d’ametllers; així ho recordo. Prefereix l’aigua estancada a la bassa, que et torna la imatge si la mires, com a dipòsit integrat en el paisatge, que la que és convertida en espectacle, com és l’aigua de les piscines.

A la primavera del 2016 la influent revista literària Granta va publicar un número monogràfic titulat Aigua en el qual formula la pregunta que dóna títol a aquest article i a una notable sèrie d’escriptors. En l’apartat meandres totes les veus literàries animen la seva memòria per donar sentit a l’aigua. John Banville es pregunta: “Hem destruït ja el món que deixarem als nostres descendents? Estem encara a temps de salvar-lo? L’esperança és una flor delicada”. L’aigua que prefereix és la que ens impulsa a reconèixer el seu valor per defensar-la.

Fresh grass with dew drops close up

Fèlix de Azúa, amb la seva fina ironia dominada per la intel·ligència, recorda: “Quan encara estava en el si matern m’arribaven a cau d’orella les discussions entre els meus pares, sempre agres, tamisades pel líquid amniòtic. Des de llavors he estimat molt parlar sota l’aigua i per això he corregut perill de mort”. És l’aigua de l’embaràs perpetu que és la vida, del baptisme de la natura, de la destresa de l’escriptor per perllongar l’experiència del fetus que ja se sap narrador del món. Per a l’escriptora Núria Amat, l’aigua evocadora és el mar, no només per viure-hi, sinó també per morir en el seu silenci. Amat persegueix la quietud d’una Ofèlia marina bressolada per les ones. Patrícia de Souza cerca en l’aigua l’experiència estètica “de somiar amb aigua clara quan estic feliç”. Cerca en ella el mirall de tota aigua cristal·lina.

Com deia a l’inici, l’aigua que prefereixo és l’aigua que apaga incendis, que ofega les flames, l’aigua que neteja, purifica i extingeix les males obres.

Deixa un comentari