18 maig, 2017

Els plaers del poeta
In memoriam Xavier Corberó

Fèlix Riera, codirector de Hänsel* i Gretel*

Hi ha un quadre de De Chirico, amb el suggestiu títol Els plaers del poeta, en el qual ens condueix a l’enigma de l’existència de l’home. En ell, apareixen els característics pòrtics del pintor italià, on el temps sembla surar; davant d’aquestes construccions, coronades per un rellotge que marca les 14 h, hi ha un estany d’aigües negres. A prop, un home, una simple pinzellada de color blanc, mira l’horitzó. L’escena només queda trencada pel pas d’una locomotora en la distància, que aviat es perdrà com a metàfora del viatge que hem de realitzar cap a nosaltres mateixos.

Són les 12 del migdia del mes de març quan l’editora Miriam Tey ens convoca a la casa laberint de l’artista Xavier Corberó, a Esplugues de Llobregat. El grup convidat el componen el galerista Carlos Durán, la periodista Maria Güell, la catedràtica de dret constitucional Teresa Freixes, la crítica d’art Imma Prieto i qui escriu. Quan obren les portes, les escultures de pedra de l’artista semblen avançar cap a nosaltres. Semblen gegants que parlen entre si. Descobrim un espai que evoca la poètica metafísica de De Chirico; fins i tot el dia que ens acompanya té la llum fosca dels seus quadres, tallada per ombres. La trobada té el propòsit de fer-nos dialogar amb l’espai, més mental que físic, plantejat a tots nosaltres com un repte: descobrir-nos com a part d’una arquitectura que va iniciar la seva marxa en el 1968 i que encara està per concloure. Les parets blanques, l’aigua com a protagonista de l’espai, les àrees buides sense utilitat aparent, els miralls que recobreixen algunes de les parets per captar el pas dels visitants. La construcció d’aquesta singular casa laberint és l’obra d’un artista que ordena la seva imaginació en formes arquitectòniques.

En una entrevista, Xavier Corberó expressava: “és un espai imaginari”. Cada un de nosaltres érem la pinzellada de color blanc sobre la tela de De Chirico. No podíem deixar d’advertir l’experiència d’un lloc sense temps, buit, estrany al fet que a prop allunyats de la casa laberint, existia un temps dislocat, accelerat. Vaig arribar a imaginar a Xavier Corberó com el jove ben plantat del relat El Conte de la nit 672 d’Hugo von Hofmannsthal. S’hi pot llegir: “advertia les formes dels animals i les formes de les flors, i el trànsit de la flor a l’animal, els dofins, els lleons i les tulipes, les perles i els acants: advertia la lluita entre el pes de les columnes i la resistència del sòl sòlid, l’esforç de l’aigua per ascendir i de nou baixar …”

Així veia a l’arquitecte d’aquest espai sense temps.

A les 14 h, a la mateixa hora que marca el quadre De Chirico, ens acomiadem del lloc i els seus gegants de pedra. A l’exterior, com per art de màgia, vam tornar a alçar les nostres veus i accelerar els nostres passos, com si l’encantament s’hagués conclòs.

Deixa un comentari